El desvelament pressuposa el vel i la realitat, māyā és el vel que l’apokalypsis desvela. Māyā és la deessa velada que es fa visible a través del mateix vel, que en cobrir-la, la manifesta. «A la natura (physis) li agrada amagar-se», dirà Heràclit, i Heidegger, dos mil·lennis i mig després, farà tot un comentari sobre aquest passatge; «el poder (śakti) de Déu s’amaga en les seves mateixes qualitats», dirà una Upaniṣad; «Jahvè, ha dit que vol habitar a les tenebres», afirmarà la Bíblia. Māyā no només encobreix la realitat, sinó que en velar-la la fa visible; el món és precisament món perquè en ell l’Ésser no es manifesta totalment.

• Raimon Panikkar, Maya e Apocalisse, Abate, Roma, 1966; Misterio y revelación, Marova, Madrid, 1971; introducció (Vārāṇasī, Advent, 1965).

Recollim aquesta expressió de Panikkar com a marc del studium que ens proposem dur a terme en tres cursos, amb tres autors de llengua castellana: Hugo Mujica (Buenos Aires, 1942-), Eugenio Trías (Barcelona, 1942-2013) i Salvador Pániker (Barcelona, 1927- 2017).

Hugo Mujica (Buenos Aires 1942), va estudiar Belles Arts, Filosofia, Antropologia i Teologia; estudis que veiem en una obra que abasta tant la filosofia com l’antropologia, la narrativa, la mística, la poesia o la indagació estètica.

Para mí la filosofía, y todo, no son más que narraciones en las que nos contamos, nos contamos para sabernos y nos vamos sabiendo contándonos… Filosofía y poesía son dos momentos, dos dimensiones de lo mismo, de lo único, lo que no llegamos a contar. Yo diría que la poesía es lo que penetra, adentra la realidad y, desde esa penetración, esa herida, mana el pensar, más lineal, más lejano a la fuente, o, la poesía tiene que ver con el origen, la filosofía con el inicio. La poesía es el manantial, la filosofía la deriva.

Una obra en la que batega una intensa biografia: treballar com obrer en una fàbrica als tretze anys; marxar als dinou als Estat Units amb les mans a la butxaca i sense saber anglès; passar la dècada dels seixanta en el Greenwich Village com artista plàstic; col·laborar amb Timothy Leary i Ralph Metzner en investigacions sobre el LSD i la creació; participar en els moviments antibel·licistes i dels drets d’igualtat racial i sexual; tractar a Allen Ginsberg i compartir el seu guru, Swami Satchitananda, amb qui va conviure com a deixeble un parell d’anys; anar al festival de Woodstock, «el meu adéu al món», va dir; viure set anys de silenci, com a monjo de l’ordre trapenca i on va conèixer a Thomas Merton; començar, des d’aquest transit silenciós, a escriure; ordenar-se sacerdot catòlic i fer de rector d’una parròquia; deixar els hàbits per lliurar-se a l’escriptura, la poesia, la contemplació… Actualment és un dels referents dels mitjans de comunicació i una de les figures del pensament més reconegudes en el seu país.

De la seva obra, amb alguna narració i una extensa obra poètica, com a assagista en destaquem: Origen y destino. De la memoria del poeta presocrático a la esperanza del poeta en la obra de Heidegger (1987), Kyrie Eleison. Una meditación cristiana (1991), Kénosis. Sabiduría y compasión en los Evangelios (1992), La palabra inicial. La mitología del poeta en la obra de Heidegger (1995), Poéticas del vacío. Orfeo, Juan de la Cruz, Paul Celan, la utopía, el sueño y la poesía (2002), Lo naciente. Pensando el acto creador (2007), La pasión según Georg Trakl. Poesía y expiación (2009), El saber del no saberse. Desierto, Cábala, el no-ser y la creación (2014), Dioniso. Eros creador y mística pagana (2016), La carne y el mármol. Francis Bacon y el arte griego (2018), Señas hacia lo abierto. Los estados de ánimo en la obra de Heidegger (2023).

Mis pensamientos no los construyo, los soy, me nazco en ellos, son el emergente de mi vida y, a la vez, es donde mi vida se dice y al decir, se conoce, ella misma se escucha pensarse, es decir, se mira en esas imágenes en las que se conceptualiza y en las que se expresa y trasciende en comunicación. Entonces no hay “construcción” sino acontecimiento; hay creación.

Pel treball d’aquest curs hem escollit, La palabra inicial. La mitología del poeta en la obra de Heidegger (1995), un llibre de gran difusió, amb vàries edicions i en diverses editorials, en el qual Hugo Mujica hi anat treballant fins la darrera de 2019. No és un llibre sobre l’obra de Heidegger, sinó més aviat un camí narratiu des de l’obra de Heidegger vers la seva figura arquetípica: el poeta. És en la poesia on encara el llenguatge dispensa sentit; és donant la paraula al poeta com es pot escoltar la paraula inicial, la que inauguri l’habitar poètic. Hölderlin, Rilke, Goethe o René Char, entre d’altres poetes essencials, són escoltats amb l’oïda de Heidegger. Però no només poetes, també Mujica penetra i explicita una veu esmentada per Heidegger des del seu primer escrit fins al final: la del mestre Eckhart, la de la mística essencial.

Un text que s’adreça tant al neòfit, ja que es pot llegir des de dins, és a dir, sense necessitat d’un coneixement de l’obra de Heidegger, com, per l’originalitat i la riquesa de la seva aproximació, al que ja conegui l’obra del filòsof alemany.

Si dividiéramos el libro en dos partes, tendríamos que poner Umbral y Salto bajo la consigna de «deconstrucción». Deconstrucción que es un deshacer lo que encubre y recubre el sentido del Ser, las comprensiones y traducciones acumuladas y sedimentadas, que enmascara y asfixian el sentido originario del Ser. Un deconstruir que es un des-cubrir, un quitar lo que cubre, un abrir la posibilidad para que un nuevo despliegue del sentido del Ser acontezca, se dé. Desmantelamiento de la «metafísica», del pensamiento racional, objetivante, para que en el segundo díptico, Abismo y Celebración, ya encontremos «abierto el claro» donde pueda hablar el Ser, el espacio ontológico donde el poeta pueda darle y ser su voz.

• Hugo Mujica, La palabra inicial. La mitología del poeta en la obra de Heidegger, Trotta, Madrid, 1996; última edició ampliada que recull totes les revisions, a El Hilo de Ariadna, Buenos Aires, 2019, p. 18.

La lectura complementaria proposada és The Colossus of Maroussi (1941) d’un Henry Miller que com molts d’altres, des de Goethe, farà el seu viatge vers els orígens. Com a hoste de Lawrence Durrell trepitjarà Grècia el juliol de 1939, i de la seva mà i amb els seus amics poetes, Georgios Seferiadis (Yorgos Seferis) i George Katsimbalis (el Colòs de Marussi) que l’introduiran a l’obra de Cavafis, iniciarà una peregrinació, fins desembre de 1939, per una terra on encara es pot viure el joc entre els mortals i els déus, el cel i la terra: Corfú, Atenes, Delfos, Epidaure, Eleusis, Micenes, Creta…

Mai no havia vist un cel com aquell. Era magnífic. Em vaig sentir completament separat d’Europa. Havia entrat com un home lliure en un nou reialme. Grècia continua essent un recinte sagrat, i estic convençut que continuarà essent-ho fins a la fi dels temps. […] Traslladar-se d’un lloc a l’altre a Grècia és adquirir consciència del drama fatal i commovedor de la raça, en la seva ascensió de paradís a paradís. Cada parada és un jaló a la sendera marcada pels déus. Hi ha estacions per al repòs, per a la pregària, per a al meditació, per a l’acció, per al sacrifici, per a la transfiguració. Enlloc al llarg del camí no s’hi troba la inscripció FINIS.

• Henry Miller, El colós de Marussi, traducció de Jordi Arbonès, Edhasa [Clàssics Moderns], Barcelona, 1987, p. 20, 61.

Aquí trobareu el programa del seminari, en el qual posem el text, objecte del nostre studium, en diàleg amb els poetes que Heidegger escolta, en traduccions de poetes catalans, amb poesia d’aquests mateixos i d’altres.

Podem trobar a la xarxa diverses entrevistes, conferències, diàlegs, reportatges… per a exemple:

• «Hugo Mujica, Señas hacia lo abierto», entrevista, Cristina Mucci, Los 7 locos, TV Argentina (2021)
• «Hugo Mujica, La poètica de la creación», conferència, FAAD workshop, (setembre 2019)
• «Hugo Mujica, El don de lo que no està», reportatge, dir. Julian Ciro, Aurora Boreal, Universidad del Cine (2018)