Maria Cucurella Miquel és llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, i traductora de diversos llibres de filosofia: François Cheng, Cinco meditaciones sobre la muerte (2015); Dominique de Courcelles, De soplo y de espejo (2006), Viaje de hierba y de lluvia (2006); diversos textos del cada cop més reconegut Pierre Hadot, La ciudadela interior (2013), El velo de Isis (2015), La filosofía como forma de vida (2009), No te olvides de vivir: Goethe y la tradición de los ejercicios espirituales (2010); o el clàssic estudi Henri-Charles Puech, Sobre el maniqueísmo y otros ensayos (2006). Conrea la música, guitarra i cant, i actualment resideix a Mantua on estudia Musicoteràpia; recentment ha presentat la seva primera incursió en la narrativa amb la novel·la, El pájaro de la lágrima azul (2020). És una bona coneixedora del Fons Panikkar-UdG ja que s’hi ha passejat sovint.

Aquest «diàleg que fa pensar» comença, de fet, amb la trobada que va tenir lloc entre els dos filòsofs a Freiburg in Breisgau el 1953. Panikkar va ser convidat per Max Müller a donar una conferència a la Universitat de Freiburg, sembla que amb gran èxit, que es va titular «El pecat cultural a l’occident». Müller en parla a Heidegger que acaba convidant a Panikkar a casa seva, tot iniciant un diàleg personal i intel·lectual que durarà tota la seva vida. Conegut és el poema manuscrit Sprache (‘Llenguatge’) que Heidegger envia a Panikkar amb la dedicatòria «Per al Prof. Panikkar i els seus alumnes, 18 de març de 1976» poc abans de la seva mort. Comença el poema: «Quan esdevindran les paraules / de nou paraula?…» La parla, la paraula, el llenguatge, el joc de so i silenci… serà un tema recurrent i de coincidència en les seves converses.

Aquell primer diàleg, però, es va centrar en el concepte de «Déu», on ja no coincidien tant. Mentre Heidegger tenia una concepció més aviat estàtica de Déu com a «ens suprem», diria Panikkar, ell en tenia una de més dinàmica, com a «ésser en transit», com «esdevenir trinitari».

En el Fons Panikkar trobem una setantena de referències per «Heidegger», entre textos i monografies, i Panikkar llegeix, treballa, subratlla, anota, reflexiona escrivint llargues digressions… és a dir, Panikkar coneix bé Heidegger.

Un d’aquests textos de Heidegger ben treballat per Panikkar és Was heisst denken (‘¿Què significa pensar?’), i en l’exemplar que trobem en el Fons hi ha amb aquesta dedicatòria de Heidegger: «Per a Raymond Panikkar en record de la visita a Friburg a Br.» (4 de juny de 1962), un exemple més de la seva estreta i continuada relació.

Es llegeixen algunes de les llargues anotacions de Panikkar —en alemany, ja que sovint fa les anotacions segons l’idioma del llibre— del text, que és de fet un diàleg: «Per què allò més digne de ser pensat s’escapa al pensament?» es pregunta amb Heidegger, tot i afirmant que «és un llibre important, d’un mestre».

Després d’un interesant col·loqui es va finalitzar aquesta aclaridora i suggerent sessió, amb la lectura poètica de Sprache (‘Llenguatge’), tot i evocant així la pregunta «¿Per a què poetes?», conferència de 1945 en memòria del vintè aniversari de la mort de R. M. Rilke, que trobem en el seu Holzwege (‘Camins de bosc’).

Aquesta recerca ha generat un document que ha servit de guió de la sessió, amb una primera exposició i posterior col·loqui. Document que voldríem de base i estímul per a futurs estudis sobre aquest diàleg entre Panikkar i Heidegger que fa pensar.

Vegeu-ne aquí l’enregistrament en vídeo de la sessió.