Seminari Panikkar: In memoriam

Raimon Panikkar ens deixà l’agost de 2010. Al setembre, a l’inici d’un nou curs del Seminari, en vàrem fer memòria, amb una lectura de textos i un silenci compartit, al claustre de la Facultat de Lletres d’aquesta universitat.

Entre Déu i el Cosmos
Fragments de Raimon Panikkar, Entre Déu i el Cosmos, Pagès, Lleida, 2006, p. 86-87.

¿Pensar en una altra vida? És possible. No en sé res, però això no és la vida eterna. Si visc la vida eterna aquí i ara, aquesta vida, en el moment en què mori, sempre serà vida eterna.

¿Hi ha un «després de la mort»? Que la meva mort em sobrevingui significa que el meu temps s’ha complert. Quan se m’ha acabat el temps, entro en l’infinit o en l’eternitat. Ara bé, aquesta vida infinita no ve després de la vida finita: és la dimensió en profunditat d’aquesta vida en si. Per aquest motiu, si «ara» no visc la meva resurrecció, mai no la viuré, encara que tinc tot el temps de vida temporal per realitzar-la.

L’eternitat no és res més que l’altra cara de la temporalitat. Aquell que no visqui l’eternitat en el moment present no gaudirà mai la vida eterna. Sant Joan ho posa en boca de Jesús: «Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància» (Jo 10,10). Això és la resurrecció: té lloc en aquest mateix instant. Cal que descobrim la Vida a dins de la vida.

Som gotes d’aigua. ¿Què li advé a la gota d’aigua quan em moro? La gota desapareix, cau en el pèlag infinit del mar. Però, ¿desapareixem? ¿I, què som exactament, la gota d’aigua o bé l’aigua de la gota? Durant la nostra vida mortal, ens podem realitzar com a aigua, no solament com a gota.

El Sūtra del Cor
Versió d’Albert Parareda, Buda, el lotus blau, Barcanova, Barcelona, 2004, p. 159-161.

Aquí, oh! Sariputra, la forma és buit i el buit mateix és forma. El buit no es diferencia de la forma, la forma no es diferencia del buit. Tot el que té forma és buit i tot el que és buit és forma. Això mateix pot aplicar-se als sentiments, les percepcions, el impulsos i la consciència.

Aquí, oh! Sariputra, tots el fenòmens es caracteritzen pel buit, ni són produïts ni detinguts, no són impurs ni immaculats, no són deficients ni complets. Així doncs, oh! Sariputra, en el buit no hi ha forma ni sensació ni percepció ni impuls ni consciència. Ni ull ni oïda ni nas ni llengua ni cos ni ment. Ni formes ni sons ni olors ni sabors ni coses que es puguin tocar ni objectes mentals. Ni elements de l’òrgan visual, ni cap element de la consciència mental. No hi ha ignorància ni extinció de la ignorància. No hi ha decadència ni mort ni extinció de la decadència ni de la mort. No hi ha sofriment ni causes del sofriment ni camí ni etapes. No hi ha facultat de conèixer ni objectius ni no-objectius.

Així doncs, oh! Sariputra, a causa de l’estat de no persecució d’objectius… l’il·luminat viu sense pensaments que el distreguin, i en no estar distret pels pensaments, no té res que el faci tremolar, ha superat les preocupacions i finalment ha arribat al Nirvana.

Gate, gate, pāragate, pārasamgate, bodhisvāhā!: Deixa’t anar, deixa’t anar, deixa’t anar més enllà, deixa’t anar més enllà totalment. Oh, quin despertar! Al·leluia!

Bhagavad-Gītā

Jo (Kṛiṣṇa) he nascut moltes vegades, Arjuna, i moltes vegades tu també has nascut. Jo conec totes aquestes vides, però tu no. Jo sóc no-nascut, l’ātman etern, el senyor de totes les coses; penetrant en la meva naturalesa vinc a l’existència per maya. (IV,5-6)

L’Etern impregna tot aquest immens univers i, per tant, no pot ser destruït. Arjuna, tu penses que ets tu qui mata i, la teva víctima, creu que ets tu qui l’ha matat, i ambdós esteu equivocats. Ni tu mates ni la teva víctima ha estat matada perquè no pot ser occida. L’Etern d’un home no pot matar, l‘Etern d’un home no pot morir. Ell mai no ha nascut i mai mor. Ell és per sempre. No-nascut i etern, més enllà del temps passat o per venir, no mor quan mor el cos. (II,17-20)

L’home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, en totes les seves accions troba pau i joia. (IV,18-20)

Ofereix-me el teu cor en totes les teves accions, i pren-me com a Fi suprem, refugia’t en el yoga i reposa en Mi. (XVIII,57).

Cant espiritual — Joan Maragall (1911)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
 Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
 Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què acluca’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

tat tvam asi (‘això ets tu’)

Chāndogya Upaniṣad VI,14

Om Śānti, Śānti, Śānti.