Keiji Nishitani: el transit pel nihilisme occidental vers la vacuïtat oriental

L’Escola de Kioto ens obre nous horitzons i ens il·lumina aspectes desconeguts de la mateixa filosofia occidental. És un exemple de la mútua fecundació que considero l’«imperatiu cultural» de la nostra situació històrica. No podem respirar gaire més temps dins de l’ambient cada cop més enrarit d’una sola cultura, per global que aquesta pretengui ser. Com se’ns presenta amb claredat en l’exemple de l’Escola de Kioto, la filosofia no és cap monopoli de ningú. No es tracta de proposar «una» (sola) filosofia com a «filosofia mundial» sinó de reclamar els drets de «la» filosofia per a tothom.

  • Raimon Panikkar, Pròleg a James W. Heisig, Filósofos de la nada. Un ensayo sobre la Escuela de Kioto, Herder, Barcelona, 2002.

Des de l’obertura del Japó a occident a finals del segle XIX es va anar configurant aquesta Escola de Kioto, tot i convidant a autors occidentals per donar lliçons de la seva tradició filosòfica, però, sobretot començant a enviar alumnes a estudiar a Europa amb professors com Husserl o Heidegger, entre d’altres. Aquest exquisit maridatge de pensament occidental i cristianisme amb les arrels i context del buddhisme zen japonès, va donar lloc a diverses generacions d’originals pensadors: Kitaro Nishida (1879-1945), Hajime Tanabe (1885-1962), Keiji Nishitani (1900-1990), Shizuteru Ueda (1926-2019).

L’interès d’occident per aquesta escola s’ha anat incrementant els darrers anys. També en l’àmbit hispà amb tot un seguit de traduccions i monografies recents, tot i que ja fa més de cinquanta anys que es publicar la primera obra de Nishida, el pare d’aquesta nissaga i inspirador de l’escola, Ensayo sobre el bien [1911], Revista de Occidente, Madrid, 1963.

Però és el seu tercer representant —alumne de Heidegger— el màxim responsable del creixent interès per aquesta escola i amb un text que alguns han considerat com un dels més importants del segle xx —de «la» filosofia per a tothom que reclama Panikkar— que és l’escollit pel treball del seminari d’aquest curs:

  • Keiji Nishitani, Shūkyō to wa nani ka [¿Què és la religió?], Sobunsha, Tokyo, 1961; modificada i ampliada en anglès Religion and Nothingness, University of California Press, Berkeley, 1982; i en alemany Was ist Religion?, Insel, Frankfurt am Main, 1986; i recollint el títol de l’edició anglesa, la castellana La religión y la nada, introducció de James W. Heisig i traducció de Raquel Bouso, Siruela, Madrid, 1999, amb reedició al Japó corregida per la traductora, La Religión y la Nada, Chisokudo Publications [Studies in Japanese Philosophy, 15], Nagoya, Japan, 2017.

Nishitani és un exemple paradigmàtic d’interfecundació de diverses cultures filosòfiques. En la introducció diu Heisig: «La forta impressió rebuda al llegir Així parlà Zarathustra en els seus anys universitaris li deixà dubtes ben profunds. Com acadèmic va traduir i comentar obres de Plotí, Aristòtil, Boehme, Descartes, Schelling, Hegel, Bergson i Kierkegaard, els quals van deixar petjades en el seu pensament. Però quan llegia a Nietzsche, i també a Eckhart, Dōgen, Hanshan, Shide, els poetes zen i el Nou Testament, ho feia a través de les lents de les seves pròpies i eternes preguntes espirituals.»

De fet el títol original del llibre és una pregunta, i la qüestió present en totes les planes del llibre a la recerca d’una resposta és: ¿com traspassar el nihilisme contemporani? Una qüestió filosòfica però fonamentalment existencial i espiritual. Per Nishitani, l’ontologia tradicional és incapaç de superar el punt de vista merament teòric, i es fa necessària una radical metanoia per traspassar el camp de la nihilitat, del no res que hem descobert darrera de tota representació sigui sensorial o racional. Ens representem la realitat com a objectes, com a coses perquè la volem subjectar i posseir, encara que paradoxalment, aquest home teòric, tot i representant-se-la, se n’allunya —distància entre subjecte i objecte, separació d’ontologia i epistemologia. Por a la realitat? (Nietzsche). Així Nishitani ens descobreix el fonament de l’home teòric, de la representació: el desig, l’afecció i en definitiva «la voluntat de poder».

Una de les contribucions de l’Escola de Kioto de la filosofia japonesa contemporània és la d’haver posat en qüestió les limitacions d’una consciència humana reduïda a formes de consciència merament en termes de subjecte-objecte. […] Abans del nostre coneixement epistemològic (subjecte/objecte) hi ha la consciència ontològica. Aquesta pot ser la tasca de l’«intellectus», «nous» o esperit, en contraposició a la «ratio», «dianoia» o ment.

  • Raimon Panikkar, El ritme de l’Ésser (Opera Omnia Raimon Panikkar, X.1), Fragmenta, Barcelona, 2012, p. 586, 366.

Com ens recorda Nishitani, el mestre zen Dōgen insisteix que cal «només seure» (za zen) i «deixar caure cos i ment» per obrir-nos, des de la nihilitat al camp de la vacuïtat (śūnyatā). Amb el cos i la ment caiguts, l’home teòric es desconstrueix, s’anorrea, desapareix, i amb ell el desig i l’afecció; aleshores emergeix l’apertura infinita del camp de la vacuïtat; un camp que és més enllà de tot camp, que és absolutament transcendent, però que alhora és allò més proper, allò més íntim, allò més propi de tota cosa, allò absolutament immanent. El camp de śūnyatā és l’espai obert adual (advaita) que fa possible tot camp i tota cosa. És un camp al que no podem arribar perquè mai n’hem sortit, i és allò que no és pot aconseguir perquè sempre ho hem estat:

El camp en el qual totes les coses se sostenen, s’afirmen a si mateixes no és altre que el de «śūnyatā» que, un cop s’ha travessat la nihilitat, s’obre com un més ençà absolut. En el camp de «śūnyatā» cada cosa es manifesta en la seva mismitat en el seu acte d’afirmar-se d’acord amb el seu propi potencial particular i la seva «virtus» i amb la seva pròpia forma determinada. Per a nosaltres, com a éssers humans, tornar a aquest àmbit comporta, al mateix temps, una afirmació elemental de l’existència de totes les coses (el món) y una afirmació elemental de la nostra pròpia existència. El camp de «śūnyatā» no és cap altre que el de la gran afirmació.

  • Nishitani, La religión y la nada, p. 204.

Una lectura densa, de tempo lent i d’una profunditat transformadora; així vam viure molts membres del seminari l’estudi d’aquest singular text.

Aquí podeu trobar la programació del curs i també la ressenya sobre l’Escola de Kioto «¿Hacia una filosofía mundial?» de Jordi Pigem (Culturas / La Vanguardia, 24 de maig de 2006).