L'hermenèutica del sagrat de Mircea Eliade

Tota religió, fins la més elemental, és una ontologia: revela l’ésser de les coses, mostra el què és realment, i d’aquesta manera funda un Món.

L’homo religiosus està assedegat d’ésser.

El sagrat és un element de l’estructura de la consciència, no un estadi de la història d’aquesta consciència.

El símbol transforma els objectes en una altre cosa diferent del que semblen ser en l’experiència profana.

Les diverses realitats al convertir-se en símbols, és a dir, en signes d’una realitat transcendent, es desfan dels seus límits concrets i deixen de ser fragments aïllats per integrar-se en un sistema.

La història de les religions com a hermenèutica és creadora: revela alguns valors que no són evidents a l’experiència immediata, el treball hermenèutic revela les significacions latents i l’esdevenir dels símbols.

                                                                                                                                                             Mircea Eliade

 

Impregnats encara de la sacralitat còsmica de L’experiència vèdica que vam estudiar el passat curs, ens proposem abocar-nos a l’obra del gran hermeneuta i historiador de les religions, Mircea Eliade.

Com a introducció vam llegir el breu però conegut i celebrat:

  • Eliade, Mircea (2012). El sagrat i el profà [1957]. Barcelona: Fragmenta.

Aquest segueix essent el millor text d’entrada a l’obra d’Eliade i alhora una introducció general a la fenomenologia i la història de les religions.

Pel treball de curs vam escollir el que es pot considerar un dels grans llibres de la seva extensa obra. Una lectura que pensem imprescindible per a tot humanista:

  • Eliade, Mircea (2009). Tratado de Historia de las Religiones. Morfología y dialéctica de lo sagrado [1949]. Madrid: Cristiandad.

Un exhaustiu i profund treball hermenèutic sobre la morfologia fonamental dels principals símbols religiosos presents en els mites i ritus d’arreu del món, des dels pobles caçadors-recolectors fins a les civilitzacions més sofisticades, i narrats des del llenguatge mitològic fins al més filosòfic. L’ambició d’aquesta obra fa vertigen; enlloc podrem trobar expressats i relacionats tants aspectes de l’existència i la creativitat simbòlica humana: cel, déus, creadors, deesses, monoteisme, sol, herois, lluna, fertilitat, vida-mort, temps-destí, pedres, altar, centre, omphalos, terra, dona, fecunditat, vegetació, soma, arbre còsmic, axis-mundi, agricultura, temps cíclic, orgia, sacrifici, temple, espai, temps…

Un vast recorregut que s’articula, i s’entreteixeix en els tres àmbits del real: còsmic, diví i humà.

Gràcies als símbols l’home surt de la seva situació particular i s’obre cap el general i l’universal. Els símbols desvetllen l’experiència individual i la transmuten en acte espiritual, en comprensió metafísica del món. Davant d’un arbre qualsevol, símbol de l’arbre del món i imatge de la vida còsmica, l’homo religiosusés capaç d’accedir a la més alta espiritualitat: en comprendre el símbol, aconsegueix viure l’universal. La imatge de l’arbre encara és prou freqüent en els universos imaginaris de l’home modern areligiós: constitueix una xifra de la seva vida profunda, del drama que s’esdevé en el seu inconscient i que interessa la integritat de la seva vida psicològica i, per tant, la seva pròpia existència. Però mentre el símbol de l’arbre no desvetlli la consciència total de l’home fent-lo obert a l’universal no podrem dir que ha realitzat completament la seva funció. Només ha salvat en part l’home de la seva situació individual permetent-li, per exemple, integrar una crisi de profunditat i donant-li l’equilibri psíquic provisionalment amenaçat, però no l’ha elevat encara a l’espiritualitat ni ha aconseguit revelar-li una de les estructures del real.

“Existència humana i vida santificada”, darrer capítol d’El sagrat i el profà, Mircea Eliade

 

Cliqueu aquí si voleu llegir el monogràfic que va dedicar La Vanguardia a Mircea Eliade, el 24 de novembre del 2000.